El Pi de Formentor (De Miquel Costa i Llobera)

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera més poderós que el roure, més verd que el taronger, conserva de ses fulles l’eterna primavera i lluita amb les ventades que atupen la ribera, com un gegant guerrer. No guaita per ses fulles la flor enamorada; no va la fontanella ses ombres a besar; mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada i li donà per terra l’esquerpa serralada, per font la immensa mar. Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina, no canta per ses branques l’aucell que encaptivam; el crit sublim escolta de l’àguila marina o del voltor qui puja sent l’ala gegantina remoure son fullam. Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta; revincla per les roques sa poderosa rel; té pluges i rosades i vents i llum ardenta, i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta de les amors del cel. Arbre sublim! del geni n’és ell la viva imatge; domina les muntanyes i aguaita l’infinit; per ell la terra és dura, mes besa son ramatge el cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge per glòria i per delit. Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal, llavors ell riu i canta més fort que les onades i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades sa caballera real. Arbre mon cor t’enveja. Sobre la terra impura, com a penyora santa duré jo el teu record. Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura… Oh vida! oh noble sort! Amunt ànima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals. Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada

                                           com l’au dels temporals.